16 mayo 2006

¿Y qué es ser periquito?

Volvemos a referenciar a pericos online, artículos de Francesc Via y Nacho Juliá. La ocasión lo merece, y creo que el texto también. Muchos de los que me preguntan por lo del sábado noche “entre boda y boda” les digo que es imposible que lo entiendan. A ver si este par de textos ayudan.

Por algún otro sitio lo habré dicho o escrito: Unos son grandes a fuerza de títulos, masa social, camisetas, medios… Nosotros tenemos esta manera de hacernos grandes.

15-05-2006 La forja d'un patiment

La mare puja l’escala tapant-li la cara al nen, capcot, bandera al coll, un perico pintat a la galta, ulls injectats en llàgrimes. També la mare plora en silenci i li acarona el cabell mentre de reüll llança mirades furtives al funeral que te lloc al seu darrera. Rèquiem per un difunt. Agonia de balena embarrancada a la platja. La mare, sempre ho fan les mares això, vol estalviar-li al nen els darrers instants d’aquell naufragi. Vol evitar que al seu cervell quedi gravada per aquella imatge, aquells colors associats per sempre mes al dolor i al fracàs. Apa, anem-nos-en. Un altre descens, això ella ja ho ha viscut abans. Sap que ho pot suportar. Però no sap com enfrontar-se a un cor d’infant trencat en mil pedaços.

El nen enfila l’escala pensant el que li diran dilluns a l’escola els seus amics, que porten tots samarretes amb el nom d’un brasiler, i que ja fa temps que preparen la festa de la Champions, al pavelló poliesportiu de l’escola amb la pantalla gegant. Li van dir si volia venir amb ells però els va contestar que no, que ell ja havia anat amb el seu pare al Bernabeu. Se li van riure, com sempre. A ell no li va importar. O gairebé. Esta aprenent a fer el cor fort, però aquestes coses encara li fan mal. No es gens fàcil ser diferent i estar sol. Però mai no els dona la satisfacció de veure com l’han ferit. Ell també se’ls riu i els respon amb aquells acudits que li explica la mare, sobre Laporta i els calçotets i allò del Steaua. Però ara, quan puja l’escala deixant el seu orgull moribund a la gespa, els acudits no li fan gràcia. Sap que no li serviran. Per un instant pensa en dir que si, en acompanyar-los al pavelló el dimecres. Per un moment pensa en allò que no vol pensar. Però no. Pensa en la mare. Pensa també en la il•lusió que li va fer la samarreta que porta quan li van dur per reis. Pensa i pensa i prefereix no pensar.

Jo els miro com pugen, i no puc evitar pensar en el Marc, el meu fill, que serà com aquest d’aquí a pocs anys. Espero que pugui veure l’equip a primera, o que tan sols existim. Miro també al meu pare, enfonsat a la cadira. Desfet. Mut. Per un moment soc el nen que puja l’escala i li dic al meu vell: “merda, tu em vas ficar en tot aixó”. Em mira però no em contesta. Esta destrossat, o potser es que no sap que respondre. Jo torno a aixecar-me, no puc estar parat. Crido. Demano a la gent que cridi. Dic bajanades. Em desespero. M’abraço a la meva samarreta lletja i descolorida de la final de Mestalla, el meu talismà que aquest cop m´ha fallat. Penso que quan arribi a casa, a les tres de la matinada, m’hauré de posar a escriure i reviure aquest malson.

Gol.

Caic sobre el meu pare. L’abraço. Esta vermell. Esta plorant. Estic plorant. M’aixeco. Torno a caure. M’abraço als companys dels seients. Torno a abraçar al meu pare, que segueix plorant. M’agenollo al terra. No se que fer. M’abraço a molta gent. M’abraço a un noi, que ens hem estat mirant abans, reconeixent en l’altre el propi rostre d’angoixa. Em pregunta si soc el Francesc Via. Si, si, soc el Francesc Via. Es que a vegades entro a la web tot i que gairebé no opino. Ah, val. Ens tornem a abraçar. Desprès ell porta el seu nano, petit. S’abracen i jo li acarono els cabells. Torno a pensar en el Marc. Al meu voltant molta gent riu i molts mes ploren. Penso que mai havíem viscut res semblant. Potser a Leverkusen, o a Màlaga. No pas contra el Murcia. No,no ha estat pitjor, molt pitjor. Però som a primera. Si, però demà que? No ho se, demà sera un altre dia. Miro la pancarta que voleia sobre el meu cap: RCDE. La força d’un sentiment. La forja d’un patiment, penso mentre baixo la mirada del cel, i al final de l’escala veig al nen i a la mare que s’abracen i per un breu instant se que Deu existeix i que el mon es perfecte.


Francesc Via

14-05-2006 Dulce castigo

Hoy he aprovechado el primer día de tranquilidad del que he disfrutado en los últimos meses para ir a Montserrat a depositar dos velas, una para dar gracias por el milagro de ayer y otra para pedir otro milagrito mas personal a la virgen.
Después bajando de la montaña pensé si realmente a Dios le caemos bien, o simplemente se burla de nosotros con partidos como los de ayer. Creo que para el, somos aquel amigo tonto, al que le gastas bromas, pero en el fondo aprecias. Si no como se entiende todo lo que nos pasa y el hecho de al final todo nos salga bien.
El único problema es que estas burlas que el destino nos depara año tras año, tienen un desgaste brutal para muchos de nosotros. En estos días, las lágrimas, el sufrimiento, las noches sin dormir, las depresiones, las discusiones con la pareja, las malas caras, las horas perdidas por el club en el trabajo diario por hacerlo mas grande, han sido una constante para muchos y que toda esta faena se vaya a la porra, depende de una pelotita y del esfuerzo que quieran poner nuestros jugadores.
Hoy sin ir más lejos, me he despertado, psicológicamente destrozado y con una sensación agridulce, no era alegría se lo aseguro, si no aquella mezcla entre el alivio, la alegría y el enfado que se produce cuando uno ha podido extraviar a un hijo en un centro comercial y finalmente lo vuelve a encontrar, que no sabe si gritarle por haberse escapado o abrazarle porque es lo que mas quieres. A mi me pasa lo mismo, no se si estar contento por haber salvado la categoría o maldecir a los jugadores por el mal rato que a todos nos han hecho pasar en estos últimos días.
La gente que hoy me ha felicitado por salvar la categoría, le he contestado, que no las merecía, que para un equipo y una entidad como la nuestra, el hecho de bajar era una vergüenza y el estar en esta situación y poder salvarla, era lo mínimo que podíamos hacer.
Una vez mas, hemos podido curar milagrosamente esta enfermedad quasi- mortal que habíamos contraído y que nos podía haber llevado al fin de la entidad, y a partir de ahora solo tomando prevenciones, no volverá a pasar. Así que dejemos las alegrías de un lado y empecemos a ver los grandes problemas que tiene la entidad y será el primer paso para solucionarlos.

Nacho Julià

Si entrais en los links indicados, también podreis ver los comentarios. Es una buena referencia de lo que se cocía por allí.

Ya aviso antes de las coñas que van a venir: mi subida a Montserrat del próximo finde ya estaba prevista hace tiempo… Y tampoco tiene que ver con la Copa del Rey. Pero puestos a poner velas, igual pongo un par más. Y es que en la boda del mismo día una de mis corales favoritas entono el virolai y el par de pericos que por allí andábamos tuvimos algún que otro flash.

No hay comentarios: